Trenqui’s en mil trossets sense sortir de casa (pregunti’ns com!)
Al mateix temps és a la llar on sovint hi tenen llocs grans sitcoms com Plats Bruts, Modern Family mostrant-nos que el veritable perill sovint el tenim molt a prop. I no em refereixo a temes sentimentals, aquests poden anar bé o malament dins o fora de casa i aquells que hi girin l’esquena pensant que a casa oh sweet home, no hi ha cap mal que segueixin en la seva innocència celestial... A casa hi pots estar molt bé, jo hi estic fantàsticament... però i aquell esglaó que et fa escolar-te escales avall... aquella biga que de cop i volta baixa per fer-te donar-hi amb tot el cap, o aquell ganivet que curiosament s’ha girat al rentavaixelles i que talla la carn com si fos mantega... Però ens estem desviant i ja estem entrant en el camí gore que ens duu a rememorar com tallar-te amb la bústia en una tasca tan perillosa com treure’n de dins la factura del gas!!! Però això és una història esgarrifosa que com diria un antic savi ara no toca...
Estàvem amb el menjar abans dèiem fals casolà.... mmm una mel tan dolça que fa por tastar-la dues vegades, d’altra banda... Però ja ens tornem a desviar del tema. En realitat de tot terrabastall en surt alguna cosa positiva, una nova decoració per a la llar (aquell gerro que es trenca per accident i que et va regalar la sogre en un atac de mal gust sorprenent), un bony al cap quan tot caminant t’impacta un test mal posat en una finestra (la d’aquella veïna que tothom ja avisat que algun dia caurà) però fins i tot això com dèiem et pot donar una nova perspectiva del teu rostre... Un cotxe espatllat ens pot fer perdre pes perquè ens obliga a caminar...
Tot té un costat positiu o si més no això vull pensar, són masses anys pensant que les coses que es trenquen no es poden arreglar. Però afortunadament des de fa uns anys va arribar el reciclatge on fins i tot un nou cor sigui el que sigui mai es trencarà si no en tot cas es reciclarà.
I es que en el nostre dia a dia tenim mil impactes com a mínim que se’ns volen clavar com punxons, un mal dia laboral, una migranya maleïda, o aguantar la suficiència d’aquells que es pensen que van néixer per regnar...
En fi tots són perills però no es pot perdre l’esperança... i més val marxar a dormir amb una cançó d’una descoberta recent perquè cadascú es cuini la seva recepta per aixecar-se a l’endemà amb el millor peu.
Buscar les 4 potes al gat
Ho reconec sóc nefasta per les frases fetes. Sempre me les invento i sempre en trec una d’impossible. Sort que en els meus escrits tinc els meus estimats correctors, especialment una correctora que em fa riure molt amb els seus comentaris, que em fan veure les meves errades i heretgies vàries del nostre català pàtria. I el meu etern guardià de les paraules que tot i dir Jeronis molt sovint acaba també intentant minimitzar les meves bajanades verbals.
Vas creixent i no te n’adones. Potser fins i tot les reprodueixes de casa i fins que no surts de l’ou no les fas esclatar amb una realitat colpidora... com el cop que vaig entendre que el “zum” de taronja de la mare era el suc català de tota la vida... Com deia, fins fa poc pensava que era senzillament una desviació personal, familiar, d’herència d’uns avantpassats molt llunyans... Però això seria l’explicació fàcil i ridícula de som el que sentim a casa.
En canvi jo prefereixo pensar que el cert és que de petita en algun moment determinat, però de ben segur durant els meus anys d’estudis a les monges, em devien inserir dins del cervell un mecanisme super modern, d’aquells que veies als ’90 a les sèries com Expediente X i al·lucinaves, que em distorsiona l’escriptura però especialment la parla i m’incapacita per dir les frases tradicionals del català. I aquí amics controlada per un xip d’un experiment secret dels mossos d’esquadra encoberts d’aleshores que vestien en el meu imaginari com els Men In Black, és on trobo la meva major explicació i certesa del meu ésser desviat.
Quines són les meves frases mítiques? En tinc tantes que us avorriria... potser si me n’he de quedar amb una escolliria sense cap mena de dubte: buscar les 4 potes al gat. Frase que dic i redic constantment sense aprendre. Tant és així que vaig decidir buscar ajuda a la font del saber que tot ho cura i que arriba a respondre el més absurd dels absurds: Internet. El més curiós després de fer un viatge per Google, que es com obrir un llibre obert sense tinta que mai saps on et conduirà, és que segons el que he trobat la dita és una “dita corrumpuda” doncs la veritable fa un temps era buscar cinc peus al gat.
I davant d’aquesta evidència no deixo de pensar que potser algú tan taranbanna amb la llengua com jo un bon dia es va llevar i la va rebatejar perdent-ne el sentit i la dita original en la transmissió original... I això em provoca malsons... Estaré perventint la llengua, la llengua es perversa i em perverteix a mi? Ai deixo de pensar tant que diuen alguns especialistes reputats –reputats perquè ells s’ho diuen és clar- que pot produir marejos i pensaments de llibertat i no em voldria sortir de la fila de l’escorxador.
La conclusió és que als meus 31 anys les perversions lingüístiques són tantes que ja no sé d’on surten, on viuen i on aniran a parar. En tot cas volia compartir el meu neguit avui aquí en un dia gris que em fa pensar en gats negres, boira i escapades lingüístiques errònies.
Salveu vosaltres la llengua mare si podeu... o de ben segur acabarem tots molt malament.
El Dia 0
Tot comença en un punt i a part. O en un punt i seguit per no ser tan dràstic. A vegades amb un Vet aquí una vegada seguit d’uns punts suspensius... Però el cert és que tot viatge arriba al port del que va partir en un moment o altre.
Per això el meu retorn al món virtual comença desprès d’un continuarà d’absència de gairebé dos anys molt llargs. M’agradaria dir que he fet una aventura d’aquelles a lo Indiana Jones que m’ha mantingut allunyada de qualsevol senyal de civilització, que he descobert el sang grial o que he trobat la caixa de pandora... però en realitat, no tinc el valor suficient per rondar mig món i cercar allò que desconec no sigui cas que m’endugui algun ensurt i després no pugui aclucar l’ull... De fet el més lluny que he viatjat ha estat a Edimburgh amb el meu company, i m’he perdut sovint a un lloc de poca cobertura de la preciosa Vall del Corb.
En realitat durant aquests dos anys he assentat les bases del que sempre he sabut que era el que volia en realitat fer: escriure i llegir, inventar pels joves i crear en secret pels adults. No he plantat cap arbre, m’he fet lectora professional d’infantil i juvenil que en certa manera és com regar cada dia un petit hort de futur, i dins de la comunicació he establert la meva feina com a periodista dins del món del màrqueting menys agressiu.
No he tingut cap fill, no encara, però he trobat un company fantàstic amb qui compartir conjuntament amb amics i familiars les meves dèries quotidianes. He fet els deures amb els bancs i ara ells em deixen un espai on viure sota hipoteca.
Però el millor es que gràcies a l’Angela Reynolds, i la confiança de la meva editora Patrizia Campana he pogut publicar el passat 2010 la meva primera novel·la Em dic Laia –sí ho sé ara també l’actualitzaré un cop al mes, no sigueu impacients!-.
En fi ara queda el salt al buit, ara queda acabar un nou projecte i seguir posant ciment i una bona base per a seguir publicant. TC és el meu nou projecte us n’aniré explicant cosetes de la seva evolució perquè m’acompanyeu en les meves alegries i penes.
Aquest és el dia 0 d’aquest bloc virtual. Ple de somnis i esperances de paraula. Certament no serà res del que penseu que potser doncs comptaré amb amics que hi col·laboraran de tant en tant. No prometo més que un cop per setmana el temps és fugisser i ara mateix estic treballant una nova novel·la... però aquesta vegada torno per quedar-m’hi un bon temps.
Benvinguts novament al meu petit univers.
